Lluïsa Vidal
Llegeix aquesta informació sobre el Modernisme i completa la informació que tens als apunts i exercicis.
El mal del segle, “mal du siècle” en francès i “spleen” en anglès és un tòpic literari que apareix al segle XIX. És un sentiment de malenconia, de desinterès per la vida, d’apatia. Es produeix per un desencaixament global de l’individu en el món que l’envolta. S’estableix amb el Romanticisme a causa d’una crisi de creences i valors, i impregna tots els moviments literaris posteriors. Aquest sentiment global de desencant i d’angoixa vital s’atribueix a l’anomenada “crisi de la modernitat”, que es dóna en moments històrics de grans canvis en què els valors tradicionals són substituïts i encara no hi ha respostes que donin sentit a les noves realitats. Per aquesta raó és un tòpic molt vigent al llarg de tot el segle XX.
A finals del S XIX, entre el 1892 i el 1911, sorgeix un nou moviment, format per joves artistes i intel·lectuals procedents de famílies burgeses industrials i comercials, que vol convertir la cultura catalana en una cultura moderna, nacional i oberta als nous corrents europeus. Aquest nou moviment s’anomena Modernisme i se’l fa començar el 1892, any de la primera de les Festes Modernistes que Santiago Rusiñol organitzava al Cau Ferrat de Sitges. La data que sol triar-se per assenyalar-ne el final és el 1911, ja que en aquest any mor un dels escriptors més emblemàtics del Modernisme, Joan Maragall, i també un dels seus pintors més representatius, Isidre Nonell.
Es vol transformar la cultura catalana de l’època (tradicional i provinciana) en una cultura moderna i nacional, gràcies a les posicions crítiques d’un grup de joves intel·lectuals. I pretenen:
– Modernitzar la societat catalana, que viu en el passat.
– Transformar la cultura catalana, tradicional i regional, en una cultura moderna i nacional.
– Obrir la cultura als nous corrents europeus del moment.
– Sistematitzar la llengua (crear unes normes oficials) per convertir-la en vehicle eficaç d’expressió. (Pompeu Fabra)
El moviment es difon a través de diaris i revistes com L’Avenç, Joventut i Catalònia, que difonen les idees del moviment i les obres dels autors europeus; i també de les festes modernistes de Sitges, on es realitzen activitats culturals (exposicions, concerts, teatre, certàmens literaris…) que donen a conèixer els corrents europeus i les produccions autòctones.
Es vol apropar Catalunya a Europa. És un moviment artístic que es proposa la renovació de totes les arts: arquitectura, pintura, escultura, música, literatura i arts decoratives. I tingué figures destacades en els diferents camps artístics: arquitectura (Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner), pintura (Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Isidre Nonell), escultura (Josep Llimona), música (Enric Morera), i també les arts menors, com orfebreria, forja, art del vidre,etc.
Dóna artistes destacats en tots els camps, els quals, per primera vegada, se senten professionals de l’art i conceben l’artista com un rebel enfrontat sovint amb la pròpia classe social, a la qual han de salvar. Els artistes rebutgen la deshumanització de la societat que comporta la industrialització. Es rebel·len contra els valors burgesos, que entenen l’art com a mercaderia. Es produeix una ruptura entre l’artista i la societat. Es vol incorporar l’art a la vida quotidiana. Aquest artista bohemi freqüenta les tertúlies dels cafès i malviu en la pobresa, rebutja el sistema de vida i la concepció de l’art propis de la burgesia, opta per una vida marginal i proclama la llibertat i la rebel·lió. Busca la bellesa en els plaers prohibits i els ambients marginals.
Aquesta rebel·lia queda molt ben reflectida en la novel·la modernista de tema rural. Els modernistes consideren que el món de la pagesia, ancorat en el passat, dificulta la modernització de la societat.
En el moviment modernista hi destaquen dos corrents ideològics:
-El Regeneracionisme. És la dels artistes que entenen l’art com a un instrument per canviar la societat, rebutgen el conservadorisme burgès i creuen que l’artista s’ha de comprometre a treballar per a una renovació col·lectiva.
L’Esteticisme. Hi pertanyen els artistes que pensen que l’art no és un instrument al servei de res, sinó que té un valor per ell mateix. És l’art per l’art, l’art com a valor suprem i com a destí. Els esteticistes viuen com a bohemis, dedicats només a la creació artística.
En el camp literari podem destacar els novel·listes Raimon Casellas, Caterina Albert (amb el pseudònim de Víctor Català) i Prudenci Bertrana; el poeta Joan Maragall, l’Escola Mallorquina i els dramaturgs Puig i Ferrater, Ignasi Iglésias i Santiago Rusiñol.
Bla, bla, bla 4 